Viena, 16 al 20 de setembre de 2013

L’Agrupació Pericial de Reus se’n va a Viena

Dia 16.11.2013

  
Havíem de ser 25, però una grip inoportuna va restar una viatgera del grup. Quan tornem ja li explicarem com ens ha anat. Total, som vint-i-quatre. Sortida de Barcelona a les 10; arribada a Viena puntualment a les 12.20. Recuperem equipatge sense problemes. Ens ve a rebre el guia: José Hernández (que els austríacs de vegades li diuen "Her" Nández). Ens fa una primera introducció a Viena i Àustria. Sembla que als païssos petits no els va malament la cosa, la renda per càpita de 2012 segons el Banc Mundial d'Àustria és de 45.100 dòlars, mentre que la de l'Estat espanyol és de 30.500 dòlars (baixant), a més a Austria tenen una taxa d'atur del 5%, cal recordar la que tenim aquí?

Anem cap a l’hotel que està en un lloc relativament cèntric. Distribució d’habitacions i, a continuació, anem a dinar. Ens diu que a prop d’allí hi ha el mercat i que allí es pot menjar correctament.

Decidim anar-hi a peu, encara que l’avaluació de les distàncies segons Jose són una mica de pagès (en el bon sentit de la paraula), relativament a prop, entrem en un mercat al mig del carrer. Parades de menjar i alguna altra cosa i restaurants. Finalment entrem en un d’ells. Ens donen bon menjar i a preu correcte.

Temps lliure fins la nit, que tenim tour de la ciutat, Prater i sopar musical als soterranis de l’Ajuntament. Alguns, fins que arriba aquesta hora s’acosten al centre de la ciutat, visualitzen l’Òpera, el carrer de vianants, les botigues, i la catedral. De tornada, en taxi: 9 euros, fins a l’hotel.

Comencem el tour per la ciutat. El programa diu: Viena il·luminada, el fet és que d’il·luminació no es passen de rosca. Anem cap a les afores, cap al Prater, una espècie de Tibidabo ple d’atraccions on la crème de la crème és la nòria que ja tots coneixem per la pel·lícula “El Tercer home”. Hi pugem. És una nòria històrica, a l’igual que les atraccions que l’acompanyen. És ja bastant fosc i les vistes sobre la ciutat són poc “vistoses”, però l’emoció del record de la peli ens compensa tot i que no hi ha cap record de la guerra freda ni del teló d’acer.

Seguim fins a l’Ajuntament i en els soterranis hi ha un gran restaurant, on a més, a la nostra sala hi ha cants i balls folklòrics, o millor, operetes i valsos. Entretingut i digne.

A la sortida ens rep una pluja torrencial. Comencem bé.  El guia ens acondueix molt a prop de l’autocar i ens salvem de la mullena. Cap al llit. Ah! La temperatura no és d’estiu. Més aviat una mica de fresca, però ens posem la samarreta d’estiu, el jersei d’estiu i la caçadora d’estiu, i és totalment suportable.

 Dia 17.11.2013

Ens llevem per anar a esmorzar. Tots som puntuals, tant a l’hora de jalar com a l’hora de emprendre qualsevol sortida. Avui l’esmorzar està força concorregut i ens hem de barallar per aconseguir una taula (es veu que tots hi anem a la mateixa hora).
Visita panoràmica a la ciutat i palau de Schönnbrunn. Anem per l’avinguda de Ringstrasse, visualitzem l’Òpera, Museus i altres edificis històrics. Pel camí veiem gratacels de les companyies més importants del país (Red Bull és la més important, Swarovski, la petroliera austríaca, ... i també la seu de la ONU a Viena. També hi ha a Viena la seu de l’OPEP, que tot i la seva importància minvant encara té un pes específic en aquest món brut del petroli. Parem per veure la casa de “Hundertwasser”, que ens diuen (encara que no feia falta) que el seu dissenyador no era arquitecte. La veritat és que volent o sense voler la casa li va sortir un garbuix on la simetria no existeix, amb  de finestres diferents, portes desiguals i colors primaris que semblava més una casa d’un conte que no pas per a viure-hi. Però els turistes som així, ho anem a veure tot. El José ens diu que ara són cases de renda limitada i que el preu és de 5 euros el metre quadrat, cosa que fa que molta gent vulgui aquests (i altres) pisos de renda limitada. En general, el propietari d’aquests pisos és l’Estat i els pisos de compra no abunden, doncs la majoria són de lloguer.

Tornem a l’autocar (sense deixar el paraigües) per anar veure el Palau de Belvedere, jardins i exterior, tota vegada que a l’interior hi ha el museu d’art contemporani i ara no tenim temps. El guia ens parla del restaurant que hi ha a la sortida de Palau l'especialitat del qual especialitat és el “codillo” i les “ribbs”, però queda per una altra vegada.

Seguim cap a Schönnbrunn, el palau de la Sisí. Ens diu el guia que sobre la Sisí se’n hauria de parlar molt, ja que es va casar amb una espècie de ganso que no tenia ni caràcter ni cap mena de cultura, mentre que ella va ser una dona culta, amb coneixement de llengües i interès per tot el que signifiqués cultura i política. A Viena a la zona de Hofburg hi ha un palau amb un museu monogràfic per conèixer totes aquestes qüestions.

Comencem la visita al Palau de Shönnbrunn, del que en veiem unes 20 estances (en total se’n poden visitar unes 40). El guia ens explica la història d’una dona força excepcional —Maria Theresa— i el seu home que, tot i ser l’emperador no deixava de ser la veu de la seva dona. En tot cas Maria Teresa va deixar petjada a Viena i a l’imperi, tant en construccions megalòmanes, com en protecció als més dèbils, creant assistència sanitària i educació per aquestes capes més desvalgudes. La Maria Theresa donava les audiències des d’un llit de dimensions reals —king size—. Les sales del palau realment molt decorades i boniques; no és Versalles però és un palau molt gran i bonic. Totes les sales donen a l’exterior i les portes per entrar i sortir el servei estan dissimulades a la paret. Per exemple les estufes de ceràmica estan en un racó i per posar-hi la llenya es fa des de fora la sala, per no molestar els reis, reines i demés patuleia que pul·lulava pels palaus.

Volíem passejar pels jardins, però ens hem hagut de conformar en fer la foto de grup i res més, doncs començava a ploure i la temperatura era força baixa.

Anem a dinar tots junts en un restaurant pretesament típic d’estil vienès. Dinar correcte. Begudes a banda, cervesa i vi a preus assequibles i tot plegat força bo. No podem perdre temps, ja que tots hem convingut que faríem una visita guiada a l’Òpera i a la Catedral i a l’Òpera tanquen molt aviat.

Visita a l’Òpera. L’Òpera de Viena és una de les més prestigioses del món. En part és degut al tractament i a la importància que han donat els austríacs a la música. Tothom sap música i tothom coneix òpera. L’Òpera és estatal i la seva despesa està dintre els pressupostos de l’Estat. Cada dia canvien (o poden canviar) el programa i de vegades per la tarda una i per la nit una altra. Hi ha més de mil treballadors i, per tant, una despesa enorme. El teatre de l’Òpera va ser destruït parcialment el 1944 i l’any 1955 va ser reconstruït. El prestigi de la música també es deu als importants músics que han tingut, com Haydin, Mozart, Schubert, Brückner, Hugo Wolf, els Strauss, Malher i altres, i també a la importància que han donat a l’educació. Així a Àustria, l’educació és pública i gratuïta, tot i que coexisteix amb l’educació privada que és minoritària. Els preus a l’Òpera són realment assequibles (en les entrades més populars: dret i al galliner, que em sembla va parlar de 2 o 5 euros). Les altres entrades ja poden valer 40 o més euros. Com ens havien deixat l’esmòquing a casa vam decidir no anar-hi.

Visita a la Catedral de Sant Esteve (Stephansdom). En el mateix lloc on ara hi ha la catedral hi havia hagut unes esglésies romàniques que, en part han sobreviscut i conviuen amb l’actual catedral gòtica. A la torre del sud hi ha la gran campana Pummerin feta del bronze dels 208 canons turcs fosos i que només sona el dia d’Any Nou i en alguna altra ocasió, com per exemple quan el 17 d’abril de 1711 moria de verola l’emperador Josep I d’Àustria i que va ser el punt d’inflexió en la política catalana i que va fer que Carles d’Habsburg que havia de ser el rei d’Espanya, tornés a Àustria per succeir al seu germà mort recentment. A la teulada es veu els colors groc, verd i negre, i l’àguila de dos caps dels Habsburg. La Catedral ha sofert nombrosos desperfectes en diferents situacions, dels turcs, Napoleó, i dels mateixos aliats en la darrera Guerra. A l’interior veiem la trona plena de filigranes, i a l’altar es representa el martiri de Sant Esteve. La tomba de Frederic III i a l’exterior unes mesures per determinar si els pans que es venien en el mercat davant la catedral tenien les dimensions adequades. També un signe de rebuig a l' Anchsluss (la unió d’Alemanya i Àustria), sota la forma d’una O i un 5, La O d’Österreich i el número 5 de lliure. Sortim de la catedral i ens endinsem en el carrer Graben i veiem el monument a la pesta. Seguim cap a Hofburg pel carrer Kohlmarkt (carrer dels carboners, que ara també venen carbó en forma de diamants) i el José ens va explicant els diferents palaus que anem trobant.

El José ens acompanya un bon tros per la zona de Hofburg o residencia imperial dels Habsburg. En tot cas, i més amunt dels dos palaus simètrics de la Marie-Theresien-Platz, on ara hi ha el Museu de Belles Arts i el Museu d’Història, es troba el Palau que alberga la Biblioteca Nacional, des d'on Adolf Hitler es dirigia a les multituds. Un s’ho pot imaginar: l’escenari és perfecte per aquestes manifestacions nazis. Encara visitem l’església dels Agustins, que han amagat la façana per fer-ho tot de l’estil neo-clàssic.

Després, i ja com a fi de festa anem a una cafeteria, la de l’Hotel “Sacher”, on hi va haver qui volia menjar-se un croisant, amb l’argument que ens havia dit el guia que era originari de Viena (no recordo el joc de paraules que portava cap al croisant i cap a Viena). En aquesta cafeteria el que s’ha de demanar és la sachertorte, com alguns ho van fer, tot i que sembla es van passar de rosca perquè per la nit van tenir malsons. El guia ens va dir que la cafeteria de l’hotel és la mateixa que hi ha a la cantonada (la que vam entrar) on no hi havia cua. Ens va quedar el dubte, perquè a Viena hem tingut algun fracàs, o no ens entenien o tenien por que no paguéssim el compte, i, per tant, potser no era ben bé l’ambient selecte de l’hotel tota vegada que no van voler donar-nos el croisant de marres. Mentre érem dintre la cafeteria ha caigut un bon ram, però ara el temps sembla tranquil. Tornem a peu a l’hotel. Passem davant l’Òpera, on hi havia la funció (es diu així?) d’Otelo, i, a més, al davant de la façana hi havia una pantalla gegant que ho projectava (imatge i so) a l’exterior, gratis pels aficionats, fins i tot hi havia unes cadires ad-hoc.

Dia 18.11.2013

Dia lliure, per la qual cosa cadascú fa el que li sembla. S’organitzen diferents interessos. Explicaré el que va fer un subgrup en aquest dia.

Decidim anar cap al Palau del Belvedere, on hi ha el museu d’art contemporani. Hi anem a peu, perquè som bons caminadors. Pel camí, i en la ja coneguda per nosaltres plaça Karlplatz on també hi ha l’església de Sant Carles Borromeu i també el Musikvarein que veurem aquesta mateixa nit. Ens entretenim a veure una de les obres (estació de metro) de l’arquitecte Otto Wagner, d’un estil modernista, que d’alguna manera va crear escola passant del modernisme a la modernitat i autor de varies obres de l’art noveau (no en feu massa cas de aquests comentaris, no sé si són prou encertats). Ell o algun del seus coetanis va ser l’autor dels edificis que veiem des de l’hotel al mercat; uns edificis florejats, o amb boniques ornamentacions a la façana. El seu estil més estès en les seves obres era una espècie de neo classicisme, proporcions i edificis rectilinis amb relativament pocs ornaments. Va donar suport al moviment secessió, juntament amb altres artistes com Gustaf Klimt i altres. Per nosaltres era el pavelló del Ferrero Rocher, per la cúpula de fulles daurades que cobreix l’edifici, derruït en bona part en la darrera guerra i que ara estan reconstruint. Hi ha a l’interior una sala amb un fris de Klimnt que actualment estan restaurant, amb un vídeo que explica aquesta restauració, com apliquen els pans d’or, etc.

Seguim en direcció al Palau Belvedere, on entrem per veure el museu d’art modern. Un museu no molt gran (que vol dir dominable) i on trobem obres d’artistes austríacs com el ja esmentat Gustav Klimt, Schiele, i d’altres com Monet. La sala Klimt és la més espectacular, per la presentació i per les obres exposades, entre elles el famós petó. Després de més d’una hora d’intentar copsar i fixar en la memòria determinats quadres –pocs– sortim cap els jardins (sense deixar el paraigües), per anar a dinar. Decidim quedar-nos en el restaurant que hi ha a la sortida de Belvedere del qual ens en va parlar el guia. Un restaurant força endreçat en el què demanem el plat estrella: “codillo” (braó de no sé quina bèstia) i “ribbs” (costelles). Tot molt bo i més que suficient. Demanem una ració que ells diuen per a dos i en mengem quatre; més que suficient. Tornem poc a poc cap al centre i allí es dissol el grup: és dia de compres i cadascú va per on vol i al seu aire. Ens retrobarem a la nit per anar al concert.

Ens posem guapos (és una forma de dir: treiem les millors robetes que portem a la maleta perquè anem a la sala de música dels Amics de la Música, el Musikverein, conegut pel concert de primer d’any retransmès per totes les televisions. El guia ens acompanya i ens dóna instruccions: es poden fer fotos abans que comenci el concert; després no.

Entrem. Una sala bonica, no massa gran, plena de guiris. Hi ha un concert prou bonic, amb uns músics vestits d’època. El programa amb obres de Mozart (La Clemenza de Tito, Don Giovani, La flauta màgica, etc. Per la Vienner Mozart Orchester, que al final, com a concessió al públic hi van haver valsos i la marxa Radetzki. Ja des del primer moment, i en plena representació uns japonesos a primera fila i ben visibles, feien fotos i filmaven. Els demés, prudentment, ens hi vam ajuntar. No podíem pas deixar passar aquesta ocasió d’immortalitzar la nostra estada a la Musikverein.

Com vam sortir tard el sopar quedaba penjat d'un fil. Ens van parlar de la pizzeria Góndola, molt a prop de l'hotel. Una colla vam decidir anar-hi. Ja tancaven, però com que l'encarregat era un turc espavilat va decidir donar-nos de sopar. Truca el cuiner que just havia sortit en aquell moment i vam poder menjar alguna cosa calenta. Van ser prou amables i el sopar més que correcte.

Dia 19.11.2013

 
Sortim en l’autocar a dos quarts de nou. Ben puntuals, com sempre. Anem en direcció a l’oest seguint el riu Danubi en una zona de valls i muntanyes. Quan arribem al poble de Dürstein, fem una parada, entrem per una punta i sortim per l’altra. Un poble bonic, net, turístic, que venen productes derivats de l’albercoc (marilla i marillade), de carabassa, d’oli de carabassa molt ponderat però que no en vam trobar i també el lloc on va estar presoner Ricard Cor de Lleó, i també l’hotel (un relais chateau) on la princesa Diana i en Dodi van estar allotjats mig amagats uns dies, mentre l’orelles mantenia el seu idil·li amb la tampax.

Seguim en autocar fins una mica més amunt —Spitz—, per embarcar-nos i fer l’etapa final fins a Melk, per visitar la seva abadia. Avui tenim un bon dia, fins i tot veiem el sol. És un dia de paisatge i el guia ens ho ha preparat molt bé. Les ribes estan formades per valls i petites muntanyes, totes plenes de vinyes de raïm blanc del que en surt el famós Riesling. La travessa dura poc però ens permet gaudir del paisatge i fer un tast del vi del país (alguns ho acompanyen amb un bratswurst perquè tenen por que els agafi un desmai). Altres mengen sopa de patata amb pipes de carabassa. En una d'aquestes valls s'hi va trobar la Venus de Willendorf, una estatueta d'una dona més aviat mal fotuda de pocs centímetres d'alçada (11) que tenen exposada en el museu d'història de Viena i que es famosa per la seva antiguetat (25.000 anys).

Pel camí, des del vaixell, fotos, vistes sobre vinyes, algun castell, i finalment arribem a Melk. Veiem l’abadia a sobre mateix del poble. Una primera sorpresa: res a veure amb una abadia medieval (la nostra referència del nom de la rosa). Ens hi acostem amb l’autocar i abans de dinar anem a fer la visita.

A finals del Segle XI Leopold III de Bagenberg cedeix el castell als benedictins que la transformen en una abadia fortificada, al temps que transformen la seva arquitectura al barroc. Melk es configura com a referència espiritual i intel·lectual sobre tota la baixa Àustria. Ara dins l’abadia hi ha una escola privada. Entrem per uns llargs passadissos. Entrem a la biblioteca on hi ha més de 80 mil volums, uns 2.000 manuscrits i no sé quants incunables (Incunable: llibre imprès en el segle XV). No es poden fer fotos. El José ens explica les connexions entre Melk i El nom de la rosa. El que és cert és que Eco va estar a Melk escrivint aquest llibre i l’Abadia que explica té poc (res) a veure amb Melk. El llarg capítol en el que Eco explica l’escala que porta als llibres prohibits és una escala que porta al pis superior (de la mateixa sala) per accedir als volums de l’estanteria superior. Un desengany, ni el dolent monjo Jorge, ni sang ni fetge. Tot imaginació de Humbert Eco.

Entrem a la sala de Marbre, impressionant no tant per la decoració com per la seva configuració amb columnes de marbre rogenc. Sortim a la terrassa, amb una vista impressionant sobre el Danubi, però degut a unes obres de restauració la veiem amb alguna dificultat. En realitat el seu sentit era de vigilància, per avisar i albirar exèrcits enemics.

Finalment anem a veure l’església, que les guies recomanen amb interès. Una altra desil·lusió. Una església recarregada, barroca, xarona, d’un mal gust insuportable.

S’acaba la visita i ens quedem a dinar en el restaurant de l’abadia. En acabat, autocar i el José ens amenaça en explicar-nos la vida i miracles dels 16 fills de Maria-Theresa. Queda en una broma i ens posem a dormir la migdiada plàcidament. Arribem a l’hotel sobre les 6 de la tarda. És el darrer dia complert (a l’endemà ja marxem). El guia ens recomana restaurants, cafeteries i fins i tot algun parc (que no hem tingut temps de veure’n cap, però ja és massa fosc).

La majoria sortim sense rumb. Uns quants ens trobem en la ruta cap al centre. En arribar a la Karlsplatz ens decantem per anar directament cap a Hofburg, passant per la zona dels museus. De nit resulta un passeig molt bonic. Al fons es veu la cúpula del Rathaus, que quan vam anar a sopar als seus soterranis no vam podem veure en perspectiva, degut a que hi havia unes instal·lacions davant mateix per fer una competició hípica que desgraciava completament la vista. Fotos nocturnes i un agradable passeig.

Decidim anar al Café Central que està en aquesta zona. Un cafè magnífic amb un bon servei i com no teníem ganes d’afartar-nos, vam demanar un sandwitx i poca cosa més. Estàvem cansats i la música del pianista va ser el complement necessari per passar una bona estona. Ens vam entretenir en endevinar les cançons que tocava: El humo ciega tus ojos (Smoke gets in Your Eyes, pels que encara recordaven el títol original), altres cançons que teníem a la punta de la llengua però que no recordàvem el títol. Després vam demanar que ens toqués El tercer home, de la pel·li de Carol Reed on sortia Orson Welles i Joseph Cotten, entre altres, en uns moments en què Viena estava dividida en zones ocupades per les quatre potències guanyadores. Una història complicada d’espies, de traïcions, però el que tots recordem més que la història és l’ambient i la música. Fi de festes i comiat de Viena, doncs demà marxem cap un altre país. Ens acomiadem de Peter Altemberg (escriptor vienés) que, com nosaltres, acostuma a freqüentar el Café Central, vaja que no se'n mou.

Dia 20.11.2013

En una ampliació de programa vam decidir que aniríem a Bratislava, la capital de Eslovàquia (no confondre amb Eslovènia) tota vegada que l’avió sortia a les 5 de la tarda i si ens quedàvem a Viena, sense habitació, havent de recollir les maletes a la una, segurament hauria sigut un dia desaprofitat. Per altra banda l’aeroport de Viena està a la sortida de l’autopista que porta a Bratislava i, per tant, a la tornada ens venia de camí. Un dels arguments per veure Bratislava era que volíem veure un país petit que s’havia fet independent l’any 1993 en un entorn de negociació i sense cap violència ni física ni psicològica.

Teníem poques informacions d’aquest país i en realitat, turísticament queda ofegat per Viena, Praga i Budapest que són les capitals més properes i les que atrauen més turistes. Un país petit de més de 5 milions d’habitants que ara per ara se’n surt prou bé.

La guia ens diu que els primers anys de la secessió-independència les van passar de tots colors, però que ara tothom està molt satisfet. Evidentment Eslovàquia forma part de totes les organitzacions internacionals sense discussió de cap classe: Unió Europea, OTAN, Nacions Unides, etc. I tenen  com a moneda l’euro. Els eslovacs es queixen de l’euro perquè els ha provocat una pujada de preus considerable.

Les visites projectades són, el castell de la ciutat, amb una bonica vista sobre el Danubi, que degut a que hi havia uns xinesos de visita oficial, no ens van deixar entrar. Després la part antiga de la ciutat, molt tranquil·la. Catedral, carrers de vianants, esglésies, ajuntament, botigues i dinar. Acabat de dinar, autocar i cap a l’aeroport que sortíem a les 5 de la tarda. Els imponderables van retardar la sortida que va ser dues hores més tard.
A l'aeroport aprofitem el temps per fer un intercanvi intergeneracional amb un parell de nois (un noi i una noia) que venien de treballar a Viena. Interessant veure com alguns tenen empenta i ganes.
 

 

Arribem a Barcelona sense més problemes. Autocar i cap a Reus falta gent.

 

 

Quan serà la propera?